FIDO

“Ens fa falta molta cultura ambiental a totes i a tots”

PACO MARCO RUBIO

En una ciutat com València, a més del patrimoni artístic o arquitectònic, també gaudim d’un patrimoni natural importantíssim: jardins, parcs de barri, l’Horta, la Mediterrània i els Parcs Naturals. Son fonamentals per se, no només perquè ens fa la vida millor i més saludable a les persones que l’habitem, també perquè l’ambient aporta la seua vessant cultural i de coneixement, com qualsevol disciplina. I ja sabem: el patrimoni hem d’estimar-lo per nosaltres i per les generacions que vindran. Estimar-lo i protegir-lo. I per això cal educació i divulgació: des de l’administració, des de la saviesa popular i tradicional, des de les escoles i des de l’experiència dels experts cal difondre aquest valuós tresor. Just açò és el que fa el nostre entrevistat, Paco Marco Rubio —educador ambiental, agroecòleg, especialista en palmeres i en jardineria ecològica, i coautor del diagnòstic previ per al Pla Verd de la Ciutat de València (2021-2022)—, amb qui hem esmorzat per eixamplar horitzons d’interpretació i d’acció en la tasca d’apreciar i cuidar, ara més que mai, la natura de la que formem part. Diu que se sent més llavor que arrel i pensem que no li falta raó. SERGIO BELLO

Paco, comencem amb un context que la gent urbanita coneix: un parc de barri. Som conscients de la quantitat de vida que pot albergar? Un únic arbre pot donar ombra, abric, alberg als ocells, oxigen, color, reduir la contaminació acústica… Quina és la situació actual dels parcs i jardins valencians?
Efectivament, tu ho has dit. Un arbre (només un) ens dona tot açò, però… anem a revertir la pregunta: què li donem nosaltres a l’arbre? La importància dels parcs i jardins de barri és molta perquè han d’assolir no només zona verda, també jocs per als menuts i bancs per a la gent, i fonts, i moltes coses més… I València ha millorat molt, per exemple, amb la concepció dels escocells, més grans, amples i profunds perquè l’arbre necessita més terra per arrelar millor i menys compactació per filtrar millor l’aigua. També la recuperació solars per fer horts i jardins necessaris com el de Berta Cáceres al costat de La Mesquita, o l’Hort de la Botja a Velluters. Tota pedra fa paret i crear un mapa de vasos comunicants, de corredors verds urbans, és generar una xarxa necessària per a la nostra ciutat. No tot són meravelles com els Jardins del Túria, Vivers, Monfort, el Parc de la Rambleta, els ficus o les palmeres monumentals o l’inacabat Parc Central. Cal molt més, i no ens podem conformar en el que tenim. M’agrada molt el cas de Vitoria-Gasteiz i nosaltres també podríem assolir un projecte semblant amb la nostra realitat perquè a la ciutat de València tenim la sort de comptar amb els Parcs Naturals de l’Albufera i del Túria que deurien contribuir a la xarxa de què parlàvem abans. Com també ho fan l’Horta i la Mar Mediterrània, però hem de protegir-les. Estem parlant no només d’un tema ambiental, sinó bàsicament també sociològic i humà. Hem de ser solidaris i fer xarxa entre la ciutadania, entre tots els barris, perquè siguem capaços d’unir, protegir i enfortir els espai verds de la ciutat.

Quines millores implementaries a curt, mitjà i llarg termini per assolir progressos com els de Vitoria-Gasteiz?
En general, ens fa falta molta cultura ambiental a totes i a tots, fins i tot als nostres polítics. Veritablement hauríem de posar una solució sostinguda en el temps a aquesta realitat gris de no saber ni la A, ni la B ni la C d’allò més bàsic. Parlem d’alfabetització ambiental en molts casos i parlem d’ignorància, d’indiferència, i d’inoperància. Perquè és una cursa de fons. És una tasca de tota la ciutadania, de totes les administracions (totes!): estatals (ports i costes), autonòmiques i provincials i, per descomptat, la municipal. València hauria d’impulsar plans ambiciosos amb objectius i accions a curt, però sobretot a mitjà i llarg termini, on, òbviament les partides pressupostàries i de recursos humans foren més substancials. Invertir, sobretot, en educació i sensibilització ambiental. A les escoles, a les universitats, als museus, als barris, als moviments socials… És molt important també que els mitjans de comunicació s’impliquen de veritat, això és fonamental. Així anirem en la bona senda per obtindre ciutats més amables, i quan parlem d’amabilitat, òbviament, parlem de qualitat de vida.

L’ecologisme, amb més de cinquanta anys de camí, és social i polític. Tot i que els estudis científics determinen que una platja i les seues dunes formen un ecosistema viu (i allò que viu, pot morir eventualment), tenim el cas del port de València quecontinua creixent de forma perillosa per a les platges del Saler o L’Albufera, que podrien desaparèixer en poques dècades. Com ho veus?
Tot i que les previsions no són bones, hem de lluitar per un futur millor. En una societat on la base no és tant la cultura i la natura (educació, formació i sensibilitat, creativitat…) i sí un creixement econòmic sense mesura propi del model capitalista, el futur no pot anar bé si continuem per eixa senda plena de problemes. Estem en un moment clau de la nostra història, de la història de la vida, perquè estem en situació d’emergència climàtica al planeta. Però, a més, és que el nostre cas és crític, vull dir: els ecosistemes mediterranis són hot spots, és a dir, punts vulnerables que, potser, siguen de no retorn, mai. I l’ampliació del port vol dir més creixement econòmic sense tindre en compte la part socioambiental. Ens hem preguntat quines conseqüències tindrà? Què i quant ens costa i per quant de temps? Les paraules “creixement econòmic” ja no deurien tindre cabuda en una situació on els recursos són els que són, limitats, i si obrim eixa caixa potser siga la fi d’espais com el Saler o L’Albufera.

Em comentaves abans que hi ha estudis que demostren científicament la influència positiva, beneficiosa, preventiva, i sanadora de viure a prop d’espais verds. En aquest sentit, quins projectes poden implementar els tècnics ambientals i els responsables en sanitat?
A veure, els estudis científics no fan més que corroborar que, quan més saludable és un ecosistema, millor podrà enfrontar els problemes ambientals que, principalment, nosaltres estem generant. Un bon estat de conservació de la natura ens beneficia a totes. Enguany, el congrés nacional de l’Associació Espanyola PARJAP (Parques y Jardines Públicos) posa tot el focus d’atenció en els nombrosos beneficis per a la salut que reporten els espais verds de les nostres ciutats. El seu títol és suggeridor i molt encertat: Sistemes naturals de salut. Considerar la trama verda (i blava) de les ciutats com a sistemes naturals és molt adient, ens farà conèixer la natura que tenim més a prop. Ara ja sabem que necessitem estar en contacte amb la natura per la nostra salut i que hem de protegir-la si volem obtindre els seus beneficis. La natura és necessària en l’entorn urbà i deuríem posar tot el nostre esforç perrecuperar i restaurar les seues funcions ecològiques. La natura urbana en bon estat de conservació i amb una bona biodiversitat funciona com un sistema preventiu de moltes malalties que afecten a una part important de la població que ha perdut, precisament, el contacte amb el seu origen. Passejar pels jardins, jugar als parcs, llegir als bancs amagats entre arbres, escoltar el cant de les aus quan arriba la primavera, gaudir de l’ombra d’una olivera… natura sana, persones sanes.

Són molts interessos i disciplines els que es conjuminen als jardins i parcs de València: urbanisme, paisatgisme, recursos hídrics, necessitats veïnals, esplai… Caldria tindre trellat i pausa per tal que les sinergies siguen fructíferes.
Absolutament, pausa i trellat van de la mà per prendre bones decisions. Totes eixes disciplines s’uneixen en un concepte que m’agrada molt: complexitat. Igual que de les parts obtenim un tot, el mateix tenim de les connexions i dependències dels sistemes vius: complexitat. Complexitat implica directament “moltes parts implicades i totes són importants” i pense que la vida no es pot comprendre sense la complexitat. Per exemple: mirem el cos humà amb tots els seus sistemes (nerviós, respiratori, reproductor, digestiu…). O quan li preguntem a un xiquet o xiqueta que diga una paraula que represente la natura i diu: el bosc, el riu, la muntanya… Sí, però li hem de fer veure que ell o ella mateixa també són part d’eixa natura. Bé, m’agrada la definició de complexitat com interdependència i interrelació entre les coses, els éssers, les idees… Per això, i contestant la teua pregunta, cal seure’s, conversar, escoltar, sentir a totes les parts implicades, crear assemblees, tindre capacitat de consens… però totes estes coses costa trobar-les a la nostra societat. Afortunadament, cada vegada hi ha més gent que vol sumar i aprendre de la natura.

También te puede interesar…

¿TODAVÍA NO TE HAS SUSCRITO A NUESTRA NEWSLETTER?

Suscríbete y recibirás propuestas culturales de las que disfrutar en Valencia.