FIDO

“Abandonar no sempre ha de ser un fracàs, pot ser també un acte de supervivència”

MERTXE AGUILAR

La Sala Ultramar ha acollit més de 350 espectacles de 184 companyies durant els quasi dotze anys que porta posant el seu escenari al servei de la dramatúrgia valenciana. La sorpresa saltava al novembre quan la sala anuncià inesperadament el seu tancament pel “cansament” que provoca haver de superar el munt de dificultats que es troben al camí els projectes culturals. Abans de l’adéu definitiu, però, s’estrenarà a principis de gener l’obra Morning glory de Mertxe Aguilar, actriu, autora, guionista i gestora d’aquest projecte nascut al 2012 de l’empeny col·lectiu d’un grup de professionals de les arts escèniques valencianes. Hem parlat amb ella del tancament de la Sala Ultramar, de les diferents labors que desenvolupa dins de les arts escèniques, de la fragilitat del sector, i d’abandonar com un acte de supervivència.

Per començar, parla’ns un poc de l’obra amb què s’acomiada la Sala Ultramar. De què va Morning glory? Té alguna relació amb la mítica cançó d’Oasis o amb la pel·lícula de Roger Michell?
No, no té res a vore amb Oasis ni amb Roger Michell. Un “morning glory” es diu també a un tipus de desballestament que hi pot haver als embassaments. S’anomena així perquè la forma és com la de la flor que es diu així també. Seria, per a entendre’ns, com un vàter gegant que s’ho empassa tot quan puja molt el nivell de l’aigua. Morning glory parla de deixar-se dur per eixe forat, d’abandonar-se, de deixar d’insistir, de deixar-se engolir per cansament o per a evitar el cansament, depén de com es mire. Alliberar-se d’una càrrega que pot ser mental, física, emocional… Abandonar no sempre ha de ser un fracàs, pot ser també un acte de supervivència, de cura d’una mateixa. Però també significa pèrdua i això fa por, com eixe forat. A l’escenari, tres dones investiguen sobre la desaparició d’una altra dona als voltants d’un embassament, d’un morning glory. Van descobrint, confessant, qüestionant, inventant, interpretant quins podrien ser els motius per a voler deixar-se dur, per a abandonar-se i acceptar una succió natural i inevitable. Discuteixen sobre deixar de lluitar com a forma de supervivència. Antinatural, però de vegades, necessari. Pel camí, les actrius intenten ser pragmàtiques, però de vegades la poesia, el teatre, les envaeix i han de lluitar per fer-se entendre i entendre’s entre elles.

De quin equip t’has envoltat per fer-la?
Acompanye a Maribel Bayona i Julia Vicario, que s’encarrega també d’una part de la narració visual amb diferents tècniques com el collage i les miniatures. José Ramón Pérez “Jota” farà l’espai sonor, i a les llums, estarà Diego Sánchez. Per al treball de producció, premsa i mediació, sempre amb Begoña Palazón i Guada Sáez. En família, com sempre.

Quina és la fibra de l’espectador que vols sacsejar?
Supose que cadascú pensarà en el seus propis morning glory, eixos forats per on, de vegades, hem sigut succionades per forces més grans que nosaltres mateixos o per on hem deixat anar aquelles coses que ens posaven en perill. Eixa arma de doble tall que és l’autocura.

El festival Cabanyal Íntim acaba d’anunciar que torna al 2024, però la seua espantada l’any passat va ser un clar símptoma de la fragilitat del sector. Més tard arribà la trista notícia de què Sala Ultramar tancarà les portes després de programar Morning glory. Què vos ha abocat a aquesta situació?
Fa temps que arrosseguem una situació delicada, amb moltes dificultats per a finançar el projecte any rere any, per a justificar unes ajudes que se solen resoldre tard i es paguen més tard encara. Cosa que cap dels governs autonòmics que hem tingut mai, tot i saber el problema, han volgut resoldre. Ens hem acostumat a un estat constant de preocupació, cansament i frustració que enguany s’ha vist empitjorat, i bé, finalment, hem hagut de dir prou. No era un bon costum.

Actriu, autora, guionista, programadora i gestora. Amb quina faceta et quedes? Per què?
Actriu. Perquè m’ho passe millor.

Com a actriu has treballat molts textos de Guadalupe Suárez i t’has posat a les ordres d’Eva Zapico més d’una vegada. Què ens destacaries de cadascuna d’elles?
De Guada, bueno, del seus textos, la franquesa, la precisió. Com a actriu, és molt fàcil entendre-la per les paraules, per les formes, les estructures. Perquè la seua poètica està aferrada a una veritat molt humana i és molt bella i molt directa, i això no és fàcil de fer, però Guada ho fa. D’Eva, com a directora, doncs paregut a Guada, vaja… La precisió, l’humor, la visió tan clara que té de l’escena que fa que et deixes dur on siga, moltes coses… És que, a més, ens coneixem prou i és molt gustós, perquè quan ja comparteixes i entens els codis de l’altra, es treballa prou, però s’aconsegueix més.

La teua primera peça llarga com autora, Azerbaijan, tracta el tema de la parella, i Alexandria, l’encàrrec de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) escrit a quatre mans amb Guadalupe Sáez, gira entorn a les xarxes socials, Internet i la vigilància. Quins temes t’interessen? Com afrontes l’escriptura d’un nou projecte?
Una vegada em van dir que jo escric per necessitat. Crec que és de veres. Crec que m’interessen els temes que em posen un poc al límit i que no acabe d’entendre i intente fer-ho sempre amb humor, per a poder entendre-ho millor i oferir (i oferir-me a mi mateixa) un final un poc esperançador… Crec. Enguany he escrit també, Finisterra, al Laboratori Ínsula Dramataria Josep Lluís Sirera, a l’IVC, i férem la lectura a principis de desembre. Ara estic amb Morning glory. Per a mi, pel que jo estic acostumada a estrenar com a dramaturga, és prou. De moment vaig bé amb açò.

Com a guionista has treballat per a projectes audiovisuals d’À punt com Comediants. Canvia molt la manera d’encarar un treball quan es d’encàrrec per a una gran corporació?
Vaig estar també en El cau de les feretes i en Bíters, programes infantils, i no, no té res a vore amb escriure teatre. En tele hi ha altres coses més tècniques, has d’acoblar-te, acostumar-te a què et diguen que no o que retoques o que reescrigues. S’aprén molt, la veritat. A ser més ràpida, per exemple, a mi em venia molt bé això…

Participares en aquella pel·lícula coral autofinanciada de 2013, Tots a una veu, alçada pel sector audiovisual valencià en un moment de crisi. Fa unes setmanes la nova administració autonòmica va fer pública la seua intenció de llevar-li a la Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual tota subvenció. Com valores aquesta notícia?
Previsible. Malament i previsible.

Com a programadora, què busques en elegir un projecte? Nosotros no nos mataremos con pistolass’estrenà en el Teatre Lliure de Barcelona al 2012 i la Sala Ultramar la va portar a València dos anys després, on es va produir el seu ascens meteòric. Què vau veure en ella? Us esperàveu l’èxit que tingué?
Que tinga coherència amb la nostra línia de programació. En Ultramar hem volgut donar valor sempre a l’autoria valenciana viva i a tot tipus de llenguatge escènic. En aquell moment no coneixia personalment a Víctor [Sánchez, autor y director de la obra], però la proposta encaixava en la línia d’Ultramar. Coneixia a les actrius i actors i moltes vegades et guies també pels equips, perquè en aquest cas, com en moltes estrenes, encara no hi ha cap gravació i no pots vore la proposta sencera o un vídeo significatiu de la proposta. Et fas una idea de tot i apostes. Crec que és el nostre treball. O era… Sabíem que aniria molt bé, però no sé si tant. Va estar programada crec que tres vegades en Ultramar i sempre es quedava gent fora.

Com de complicada és la burocràcia en la gestió d’una sala d’arts escèniques? Com has portat el diàleg amb les institucions?
La burocràcia és molt complicada i molt farragosa. En tot. I entens que ha de ser-ho un poc, però tant? Bé, si ha de ser així, que así sea, però el que no es pot fer és ofegar un servei púbic fins al punt de no poder orientar-te, ajudar-te o oferir-te solucions que de vegades, no saben ni ells. El diàleg amb l’administració depén de la persona que tingues davant. Hi ha persones que intenten ajudar, però en estos anys, veient el panorama de prop, crec que sempre  m’ha semblat un diàleg de sords o una seqüència de marca blanca de los hermanos Marx, no sabria dir-te. Absurd, però mal.

L’Horta Teatre, una companyia amb quasi cinquanta anys de trajectòria, acaba de guanyar el Premi Nacional d’Arts Escèniques per a la Infantesa i la Joventut i el seu cofundador, Alfred Picó, ens deia fa uns mesos que havia arribat a un “precari equilibri”. Com s’explica que una companyia amb la trajectòria de L’Horta Teatre només puga parlar d’un “precari equilibri”?
És que jo crec que és un estat general i normalitzat perquè totes estem en la mateixa roda i sabem el que hi ha, com és i com funciona. La cultura s’ha de tractar com un servei públic i l’estat ha de garantir l’accés a la cultura mitjançant subvencions o els mecanismes que considere i que siguen efectius perquè una entrada a un teatre com Ultramar no coste 50 o 60 euros, perquè, sí, les actrius cobrem i el personal de sala també i donades d’alta i tot, i de passada garanteixes unes condicions de treball dignes. Si d’això no es fa una gestió d’acord amb la realitat de les artistes, i els terminis de resolució i justificació són com són ara, i  hem de finançar el nostre propi treball moltes vegades, a cegues, com no anem a estar en un estat precari?

La sinopsi de L’alegria està ací dins (2017), amb què guanyares el Premi a Millor Actriu en la Mostra de Teatre de Barcelona, diu que “de tant en tant, la felicitat és un exercici de resistència”. Estàs d’acord?
Sí, estic d’acord. Però, ara, també crec que, de vegades, has de deixar que un morning glory succione la teua felicitat per a deixar de resistir, encara que siga un ratet, i descansar.

También te puede interesar…

¿TODAVÍA NO TE HAS SUSCRITO A NUESTRA NEWSLETTER?

Suscríbete y recibirás propuestas culturales de las que disfrutar en Valencia.