POV és una peça performativa que posa en escena una pregunta central: qui mira, com mirem i què fa la mirada sobre els cossos. La proposta articula paraula, imatge i presència en un dispositiu escènic híbrid, entre el pensament en veu alta, l’exposició crítica i l’acció performativa, per a explorar com el llenguatge visual i discursiu construeix formes de percepció, classificació i poder.
En un context marcat per una sensació d’impotència col·lectiva —on sembla més fàcil imaginar la fi del món que una alternativa al sistema actual—, POV aborda la tensió entre allò que «hauríem de ser» i allò que realment podem sostindre. La cultura hipervisual produeix un règim d’excés constant: convivim amb el voyeurisme de titulars i imatges de violència extrema mentre se’ns exigeix projectar una imatge de control, èxit i benestar permanent. Entre l’autoexigència i la saturació, el malestar queda reprimit, desplaçat o convertit en espectacle, perquè hui importa més el que sembles que el que eres.
El treball parteix del llenguatge físic i performatiu com a forma de pensament. Des del seu bagatge com a ballarina i antropòloga, Núria Guiu aborda el cos no com a suport del discurs, sinó com a lloc de producció de coneixement: un cos travessat per arxius, mirades, expectatives i relats socials. En escena, la paraula conviu amb el gest, la postura i la presència, activant una escriptura corporal que posa en crisi la separació entre dir i fer, entre explicar i performar.
A partir d’un arxiu visual sobre la histèria, la cultura meme de les xarxes socials, la mitologia i les referències pop, la peça adopta la forma d’una conferència escènica on postures, imatges i paraules xoquen entre si. POV no ofereix solucions ni tancaments, sinó que obri un espai on el fracàs, la repetició i la fissura esdevenen formes de pensament i possibilitat.
