Habitar transforma Faura en un laboratori internacional de dansa contemporània on artistes, comunitat i paisatge rural conviuen durant dues setmanes de creació, pensament i trobada. Habitem un món fet de contactes, distàncies, transformacions i coexistències contínues. Cada cos, cada espai i cada forma de vida emergeix en relació amb altres: visibles o invisibles, pròximes o llunyanes. En aquest context, cohabitar es presenta com una manera d’atendre aquestes trames que sostenen l’existència.
En aquesta setena edició d’HABITAR, sota el lema COHABITAR, obrim un espai per a explorar què significa habitar més enllà de la idea d’ocupar un lloc. Habitar pot entendre’s com una pràctica de percepció, una manera d’estar presents davant allò que ens envolta i ens modifica. Cohabitar implica reconéixer que existir és sempre existir amb: amb els altres cossos, amb els ritmes, amb les memòries, amb els entorns i amb les formes canviants del temps. Aquesta trobada no es pensa des de l’harmonia ni des de la fusió. Conviure també implica fricció, opacitat, interrupció i diferència. Hi ha relacions que no es resolen, silencis que sostenen i límits que configuren l’espai compartit. Cohabitar és romandre en aquesta tensió sense necessitat de convertir-la en consens. El festival entén la convivència com una pràctica oberta i situada: una forma d’escolta, d’atenció i d’experimentació. Un exercici per a observar com apareixen les relacions, com es transformen i com produeixen maneres singulars d’estar juntes sense anul·lar les diferències.
Les arts performatives ocupen ací un lloc central perquè treballen amb allò que és present, efímer i encarnat. A través de mostres, dispositius immersius, accions site- specific i estructures relacionals, el cos esdevé espai de percepció i medi de connexió. No per representar una idea de comunitat, sinó per activar experiències on les formes de relació poden emergir, desplaçar-se i reformular-se. Cohabitar no proposa una manera correcta d’estar juntes. Obri un camp de possibilitats per observar com ens afectem mútuament, com compartim espai sense posseir-lo i com habitem processos que sempre excedeixen l’individu. Potser no es tracta d’inventar noves formes de pertinença, sinó d’aprendre a percebre les relacions que ja configuren la nostra manera d’existir – i de preguntar-nos com continuar habitant-les.
