Estrenada el 19 de gener de 1853 al Teatro Apollo de Roma, Giuseppe Verdi va comptar amb Salvatore Camaranno per a un llibret de directa inspiració espanyola: El Trovador de Salvador García Gutiérrez, obra estrenada a Madrid el 1836. La mort de Camaranno abans d’acabar el llibret va donar oportunitat a un poeta jove, Leone Emanuele Bardere, d’adaptar en part el text al gust de Verdi, que havia demanat una òpera en línia amb una nova idea fluïda, molt semblant a la que Richard Wagner havia practicat ja en el seu revolucionari Anell des del 1848. El resultat va ser ben diferent, encara que no estava exempt d’una refrescant novetat antirealista en una època on tot abocava a un realisme analític. A Il trovatore dos accions principals s’entrecreuen en un duel a espasa: el repte venjatiu de la Gitana i l’amor de Manrico, que, arrossega amb ell al comte de Lluna i a Leonora. A partir d’ací, l’obra és un prodigi de líric desordre tenyit d’amor filial, causa política, perjuris, sacrilegis, sacrifici de l’amor a Déu, mort de l’amor mateix i venjança.
El director d’escena Àlex Ollé ha aconseguit desencorsetar la dramatúrgia d’Il trovatore del seu desmesurat romanticisme mitjançant el trasllat de l’acció a la Primera Guerra Mundial, en un escenari envaït per trinxeres, desolació i el poc trellat de l’ésser humà enfrontat als seus semblants. El quartet vocal de sòlides veus que requerix esta òpera l’encapçalen el tenor Piero Pretti i el baríton Artur Ruciński, assidus de Les Arts, junt amb Elena Stikhina com a Leonora, veu revelació en les últimes temporades, qui interpretarà el paper posteriorment al Covent Garden. Soprano d’origen rus, especialista en les heroïnes de Wagner, Verdi, Strauss i Puccini, atresora una carrera d’importants èxits, igual que la seua paisana Ekaterina Semenchuk, la millor Azucena actual, paper que canta per segona vegada a València.
Giuseppe Verdi 1813-1901
Òpera en quatre actes
Llibret de Salvatore Cammarano, basat en l’obra de teatre
El trovador, d’Antonio García Gutiérrez.
