Vestir-se pels matins per reduir-se, mimetitzar-se, recordar-se.
Menjar, fumar, beure per ser gest, impuls, identificació, un jo acollit entre la multitud.
Multitud que acompanya i jutja, que calma i paralitza. I que també és bes.
Besos que es multipliquen, sospites que es multipliquen, expectatives que es multipliquen.
El jo dimensionat per la por a l’abisme, la por a caure per trobar-se amb la inestabilitat del silenci, de la panxa que és amanéixer, del que ets i del que s’espera, de l’equilibri.
Assumir que la pròpia identitat pot ser una cosa diferent a la imatge que un mateix s’ha construït, a la pròpia percepció. Assumir que no sempre ens veuran com volem que ens vegen.
Assumir que mostrar-se vulnerable, sobretot la vulnerabilitat que beu de la por, també genera bellesa, més enllà dels cànons establerts i del patriarcat. Assumir-se vulnerable i trobar en la por, la por a l’abisme d’un inici o de tots els inicis, el motor per viure. Viure amb honestedat.
Mai no havia estat tan a prop de la vora de l’abisme. I ho repetisc: de-la-vora-de-l’abisme. Ho repetisc i m’aborrone entre la por i les ganes.
Idea original, Textos i Interpretació PEP LAZA
Direcció PATRÍCIA PARDO
Dramatúrgia PEP LAZA . PATRÍCIA PARDO . MANUEL CONDE
