L’Observatori Cultural de la Universitat de València, a través del Vicerectorat de Cultura i Societat, presenta aquest dijous, dia 24, la conferència ‘Macrofestivals i alternatives a la santferminització de la música”, a càrrec del periodista musical Nando Cruz. Serà a la Sala Palmireno de la Facultat de Geografia i Història (18 hores) amb entrada lliure prèvia inscripció. “Pretenc explicar què implica el creixement desmesurat de festivals de les últimes dues dècades a Espanya, no només en número, sinó també en grandària, i com en cinc anys l’organització d’aquests macroesdeveniments ha sigut engolida per fons inversors estrangers”. En aquests termes s’expressa l’autor de ‘Macrofestivales. El agujero negro de la música’, el periodista musical Nando Cruz, que visitarà la Universitat de València per a reflexionar i debatre sobre el que ha encunyat “la santferminització de la música”. Si bé és cert que els festivals de música, grans o menuts, formen part de la cultura, en molts casos, segons afirma Cruz, “responen a interessos econòmics i són utilitzats com a eina per a atraure el turisme” en detriment d’altres projectes culturals més modestos i de proximitat.
Les ombres
Aquest és un aspecte que critica i que posa en relleu perquè “allò positiu dels festivals ja està més que dit a través dels mitjans de comunicació: si no existiren aquests esdeveniments, no podríem gaudir de la música en directe de determinats artistes”, per exemple; mentre que “les ombres” (el que no es visibilitza) són tot el que implica aquest model d’organització.
Al seu judici, existeix un “forat negre” en el món de la música que arranca en les grans inversions econòmiques realitzades per fons privats estrangers, però també públics, amb la finalitat d’obtindre un benefici lucratiu i turístic. I és ací on Cruz es mostra més crític: “Perquè això ocórrega, el públic ha de negar suports a una altra mena de produccions de base, més modestes, més pròximes…”, la qual cosa enllaça amb una segona “ombra”: la “desertització cultural”, un fenomen que descriu com a conseqüència immediata derivada de la gestió de grans festivals: les clàusules dels contractes que han de signar els xicotets i mitjans grups, apunta, són abusives i extremadament restrictives perquè “impliquen que no puguen tocar en altres espais, quan són ells els qui garanteixen que la vida cultural d’una ciutat vaja més enllà de tres dies a l’estiu” i, en paral·lel, “impedeixen que les sales disposen de programacions dignes”.
El to en la denúncia puja quan arriben les condicions de treball, tant del personal artístic com de muntatge o producció. En aquest sentit, Nando Cruz parla de la “precarització laboral” que provoca “l’estructura piramidal” del model. Una estructura que qüestiona i que es manté fins i tot en espais que “es venen” com a contraculturals. “La diferència entre els sous dels músics que són cap de cartell i els que toquen a les sis de la vesprada és abismal. Els primers poden cobrar un milió i mig d’euros, i els segons, sis euros a l’hora”, assevera, i el mateix ocorreria amb el treball de muntadors i tècnics, “als qui podem arribar a veure dormir en matalassos podrits si mirem un poc en les xarxes”, afegeix. Així doncs, no és una qüestió de “gèneres musicals”, sinó de “continent”, assenyala, pot estar sonant reguetó, trash metal, indie, folk…, no és el contingut el preocupant, perquè al final el festival sí resulta ser un punt d’encontre per a la música, el que preocupa és el recinte i les condicions que aquest imposa perquè la trobada tinga lloc.
A tot això se suma el “maltractament al públic” que es produeix a vegades, com els preus elevats tant dels abonaments com dels productes bàsics a la venda a l’interior, als quals l’audiència es veu obligada a consumir en estar prohibida l’entrada de menjar o beguda de fora. Un exemple recent d’aquesta pràctica va ser Woodstock 99, que va acabar plagat de disturbis i vandalisme en contraposició al seu original, quan en 1969 es va celebrar la pau i la música per a plantar-li cara a la guerra i al capitalisme que l’alimentava.
Les llums
I quina és l’alternativa davant tal panorama? Nando Cruz sí que veu la llum al final del túnel i aposta per altres models d’organització saludables, sostenibles i respectuosos amb l’economia, l’entorn i les persones. Aquests plantejaments seran part del contingut del pròxim llibre del periodista, on rescata, entre altres esdeveniments, l’Aplec dels Ports de Castelló, una festa juvenil anterior al famosíssim FIB que es va iniciar en els anys 70 per a recuperar una dansa tradicional prohibida pel franquisme i que, en l’actualitat, es gestiona entre deu municipis de manera rotativa facilitant així les sinergies, la participació de joves locals i fent front, al seu torn, a la despoblació de la zona. El valor afegit d’una iniciativa com l’Aplec dels Ports és la seua capacitat de recuperació i posada en valor de patrimoni etnogràfic, de dinamització cultural, relleu generacional i, per què no dir-ho, motor econòmic rural. Un mèrit que els grans festivals internacionals no poden tindre mai pel mer fet de gestar-se amb uns altres objectius evidents.
Nando Cruz (Barcelona, 1968) és periodista musical des de finals dels anys 80. Ha col·laborat en revistes musicals, premsa generalista, programes de televisió i emissores de ràdio. En els últims anys ha gaudit com mai visibilitzant realitats musicals marginades per la cultura oficial des de la sèrie de reportatges ‘Otros Escenarios Posibles’ publicada en El Periódico de Catalunya i el programa de ràdio ‘10.000 Fogueres’ que emet Betevé. Detesta profundament la frase “Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”. És autor, a més de ‘Macrofestivales. El agujero negro de la música’, dels llibres ‘Pequeño circo. Historia oral del indie en España’ i ‘Una semana en el motor de un autobús. La historia del disco que casi acaba con Los Planetas’, del qual Isaki Lacuesta pren algunes idees per a la seua pel·lícula ‘Segundo premio’.
Entrada lliure amb inscripció necessària ací.
