No és fàcil ser valenciana / No és fácil ser valencià és la nova exposició permanent de L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València, que este dijous ha estat presentada pel diputat de Cultura, Xavier Rius, el director de l’ETNO, Francesc Tamarit, i el conservador Joan Seguí, en el Centre Cultural de la Beneficència. L’exposició permanent, comissariada per Joan Seguí, Asunción Garcia i Josep Aguilar amb la col·laboració de tot l’equip del museu, s’obri de nou al públic després de la reforma amb un diàleg des de la perspectiva de la identitat cultural. Més de 1.500 metres quadrats de col·leccions vinculades a la cultura tradicional i popular valenciana amb un recorregut per tres àmbits: la ciutat, on es plantegen qüestions relacionades amb la tensió entre el que és global i local; les Hortes i la Marjal, on es tracten alguns dels imaginaris que se solen projectar en la cultura valenciana; i el Secà i la Muntanya, on són les invisibilitats, allò que no es veu o es coneix poc de les zones de l’interior del territori valencià, les que fan de fil conductor a la visita. Els objectius d’este projecte han estat dos: fer una nova museografia per la sala de Ciutat, que amb 15 anys d’existència havia complit ja el seu paper; i actualitzar el discurs de la totalitat de les sales permanents donat-li un caire més contemporani. Per això, el nou disseny de Ciutat s’ha pensat en consonància al que ja es plantejava museogràficament en les sales d’Horta i Marjal I Secà i Muntanya. A l’hora, mentre l’esquelet discursiu bastit pels àmbits geoculturals (Ciutat, Horta i Marjal i Secà i Muntanya) es mantén, l’estructura discursiva fins ara disponible s’ha canviat totalment. La idea base ha estat que en cadascun dels àmbits es tractara un tema força relacionat amb les qüestions d’identitat cultural (la valenciana en este cas) al món contemporani. Així, a la part de les Ciutats es desenvolupen qüestions relacionades amb la tensió entre allò Global i allò Local (Glocal); a la secció dedicada a Hortes i Marjals es parla dels Imaginaris relacionats amb estos espais (La Barraca, la Paella..) i que tan poderosament definix el “ser valencià”. Finalment, al Secà i la Muntanya, el discurs ens parla de les Invisibilitats en referència a tot allò propi o habitual a les nostres terres d’interior i que no obstant permaneix invisible als ulls de molts i moltes (valencians o no).
