It's not that we want to be happy, is that we are obliged and, if we don't get it, it's our fault. It looks crazy, but it is what happens in our days. Una sàtira que es pregunta fins a quin punt la dictadura de la felicitat, l’autoajuda i el “si vols, pots” que promouen algunes filosofies de vida i d’empresa responen a una voluntat d’alienar-nos i responsabilitzar-nos de tot perquè així no ens qüestionem mai el sistema.
La Trini és feliç de ser una sahi, el sobrenom afectuós que reben els treballadors d’esta empresa, i somriu molt, no deixa de somriure. No deixa de somriure quan els seus companys se sindicalitzen. No deixa de somriure quan arriba un acomiadament. Un altre somriure i gràcies, gràcies per a ensenyar-nos que mai és tard per a aprendre que un acomiadament pot ser enriquidor. Sobretot, quan no és el teu, of couse. Més somriures i una carta (ai!, la carta). Una carta que potser gelarà el somriure de la Trini i serà la llavor d’una revolució…
42KM – TEATRE EÒLIA PRODUCCIONS
interpreters: Rafa Delacroix, Diana Gómez i Georgina Latre
Direction: Martí Torras Mayneris
dramaturgy: Manel Moreno
