freedom, freedom. The decade of 70 in the Martínez Guerricabeitia Collection: Politics and beyond.
57 they will be in total the works (35 graphics and 22 unique) que es podran visitar a La Nau d’una desena dels artistes que conformen la col·lecció d’art contemporani articulada pel matrimoni format per Jesús Martínez Guerricabeitia i Carmen García Merchante i que en 1999, en un gest de mecenatge especialment digne de ser subratllat, donaven a la Universitat de València. Després del seu pas més que exitós per la sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló, la mostra arriba a la sala Martínez Guerricabeitia de l’antiga seu de la Universitat amb una selecció disposada pel crític d’art i director de museus Juan Manuel Bonet, comissari d’una mostra que acostarà al públic a una dècada en la qual es van succeir l’assassinat de Carrero Blanco, la mort del dictador, el retorn dels exiliats i les primeres eleccions lliures.
En paraules del seu comissari, l’exposició és un homenatge al matrimoni, amb qui l’uneixen vincles des de 1994, quan va exercir com a jurat de la Biennal Martínez Guerricabeitia. “Vaig poder comprovar el seu treball i el del seu equip en pro de l’art contemporani. La nostra relació es va fer més estreta a partir de l’any següent, en què vaig ser nomenat director de l’IVAM. Periòdicament em visitava, em comentava les exposicions que li havien interessat i reafirmava el seu compromís com a mecenes del museu”, relatava Bonet. Jesús Martínez Guerricabeitia va ser fill de la seua generació. Amb una infància i joventut marcades per la guerra i la repressió franquista, la presó -a la qual les seues conviccions varen conduir- li va convertir en un alumne curiós, amb una molta inquietud intel·lectual. En convertir-se en un jove emprenedor, corrector i linotipista, i després d’un període instal·lat a l’estranger amb la seua família, a la seua tornada a València en 1970 pot permetre’s concretar la seua antiga afició a l’art a través de l’adquisició d’algunes pintures.
In this way, i gràcies a la seua ampla xarxa d’amistats polítiques, artístiques i literàries, el matrimoni va anar conformant una col·lecció que, inevitablement, va adquirir un vessant polític a través de la pintura emergent dels anys finals del franquisme i inici de la Transició. “El principal valor de la seua col·lecció, hui en la Universitat de València, és que no és ‘clònica’ -com hi ha tantes-, sinó que està construïda a partir de la seua visió personal i del seu interès per un art de caràcter polític, la qual cosa té tota la lògica del món, donada la seua condició de pres polític i després d’activíssim company de viatge del PCE (Partit Comunista d’Espanya”, afirma el comissari de la mostra.
L’exposició parteix de la representació majoritària d’artistes valencians, “dins d’un context, durant els anys finals del franquisme, en què València es convertia en la capital espanyola d’un cert art compromés”. Therefore, la nòmina d’artistes de primeríssima línia inclou l’agrupació valenciana d’Estampa Popular, on sorgeix la Crònica de la Realitat. D’ella participen els equips Crònica i Realitat, Genoese (que desenvolupa el seu treball a Madrid), It's here, o Antoni Miró. Destaquen també el trio integrat per Boix, Heras i Armengol, i els membres del Grup d’Elx. “Tots ells cultiven, en major o menor grau, un pop polític. És el moment del retrobament de Josep Renau, exiliat primer a Mèxic i després a Berlín, amb la seua terra natal”. En l’apartat gràfic, cal destacar la presència de serigrafies realitzades per artistes com els esmentats i per abstractes com Arcadio Blasco, Michavila, Teixidor o Yturralde, moltes de les quals realitzades per a carpetes destinades a finançar a partits polítics, com ara el PSOE, el PSP (Partit Socialista Popular) o al PCPV (Partit Comunista del País Valencià).
Tanquen el recorregut històric per aquesta dècada convulsa els treballs d’una selecció d’artistes nacionals i internacionals que completen el panorama artístic i polític general del període. “Estan també representats l’ombrívol Fernando Somoza, Juan Barjola, José Luis Verdes, Gastón Orellana, José Ortega (fundador d’Estampa Popular), José Duarte, el Canogar dels anys en què practica la Crònica de la Realitat, Eduardo Arroyo (llavors exiliat a París), Julián Pacheco (des d’Itàlia)…”. De l’escena internacional, l’italià Spadari o l’islandés Erró s’inscriuen en el mateix horitzó del pop polític, mentre Wolf Vostell representa en solitari l’estètica Fluxus. En la part gràfica, al costat de gravadors d’Estampa Popular com Ibarrola o Francisco Cuadrado, noms internacionals (Lindner, Lichtenstein, Aldo Mondino o Lucio del Pezzo), i de nou abstractes (Hernández Pijuán, Ràfols Casamada, Saura, you cover, Salvador Victoria…) el compromís polític dels quals els porta a col·laborar amb carpetes de suport als partits afins.
