I was told not to make eye contact with Tom Cruise és el títol d’un article publicat per The Guardian en 2023, in which Jill Goldston talks about her sixty-year career as an extra. Had dinner with David Bowie, va ser convidada als Oscar i té un rècord Guinness per ser la persona amb més aparicions com a extra en la història del cinema: 1.951. Va estar en totes parts i, at the same time, en cap.
Eixa paradoxa serveix com a punt de partida. La figura dels extres o allò extra (pel que fa al paisatge) passa a ocupar el centre del relat i convida a desplaçar la mirada cap a allò que roman als marges, cap a allò que sempre ha estat ahí, però que poques vegades ha sigut observat. La peça proposa una pregunta senzilla: què ocorre quan desplacem la mirada cap a allò que sempre ha romàs als marges? Qui decideix quins cossos ocupen el centre de la imatge i quins queden relegats al fons? Més que oferir una resposta, I was told obri un espai des del qual tornar a mirar allò que el cinema i, may be, també la nostra manera de mirar ha mantingut fora de focus. Perquè estar present no és el mateix que ser visible.
La peça es deté en eixe límit: els cossos que esperen al fons, els gestos que es confonen amb el decorat, les presències que semblen deixar d’existir quan ningú les mira. O potser mai desapareixen. Només cal canviar el lloc des del qual es mira. Des d’ahí sorgeix una pregunta: és possible que tots siguem reemplaçables? Pot la mirada oblidar verdaderament la presència d’algú que roman sempre ahí, davant dels nostres ulls?
