Dues amigues. Tan amigues que són germanes. Unides des de la infància per un amor i una fidelitat indestructibles. Compartint tot: joguets, roba, cigars, coloret…
Només una ombra sobre la seua amistat: “Mentre que una creixia confiada, Acaronada per la vida i somrient, L’altra se sentia desgraciada…”
Despullem a Fedra i Medea dels seus peplos i les seues túniques azafranades, i les portem fins a la realitat dels nostres dies, convertint-les en éssers aparentment grisos. Només quan sorgisca el conflicte assumiran de sobte una fatalitat antiga, un sinó tràgic sota la influència del qual arrasaran amb quant s’interpose en el seu camí. De fons, Cadiz, una ciutat de perfil macondiano, on tots els elements quotidians adquirixen una dimensió màgica que presagia la tragèdia: el pertorbador vent de llevant, anunciat per la flauta del afilador i per la presència del circ als afores de la ciutat, el trinat dels ocells, el comentari en veu alta dels veïns, repetit com una lletania…
Este espectacle és una reflexió lúdica i “jonda” sobre la sort. Sobre la gelosia i la culpa, les passions i els amors prohibits. És una tragèdia, en vers, amb tots els elements clàssics del gènere, però travessada per la riallada, com no podia ser d’una altra manera en un espectacle de Las Niñas de Cádiz. Perquè sabem que en tota història terrible hi ha una paradoxa que pot portar a la comèdia; i al contrari, en tota arrancada d’humor hi ha un fons de tragèdia.
