Amb El tot solitari Joan de la Vega aprofundeix en els vincles que lliguen l’experiència extrema del muntanyisme, i un cert naturalisme, amb la paraula poètica sorgida d’una mena de revelació pròxima a l’experiència dels místics on el binomi paraula-divinitat és substituït per paraula-natura quasi com a escenaris de supervivència física, estètica i ontològica.