Captura de pantalla 2020-07-13 a las 10.26.18
Cinema
Viernes 17/7 de 2020   22.00
Centre del Carme
Valencia (Ciutat Vella)
Entrada libre

El Centre del Carme Cultura Contemporània reprén l’humor i revitalitza les nits d’estiu amb un nou cicle de cinema de comèdia europea. ‘De què riuen a Europa?’ insisteix en el gènere i invita novament a un divertit viatge pel vell continent del 16 de juliol al 8 d’agost, al claustre gòtic del Centre del Carme. Després de l’èxit del ‘CCCCinema d’Estiu’ celebrat l’agost de 2019, el Centre del Carme proposa un nou cicle de manera presencial, amb entrada gratuïta i a l’aire lliure, en aquesta ocasió amb aforament limitat i reserva prèvia per a gaudir de l’activitat de manera segura.

Sotmés a aquest sondeig veloç que llancen webs com IMDB o Filmaffinity, el cicle d’enguany llança una dada curiosa: s’inaugura amb la pel•lícula pitjor puntuada (5,9/5,3), ‘Mon pire cauchemar’ (El meu pitjor malson, 2011), enfront d’un film iugoslau tan divertit com emblemàtic com és ‘Maratonci trce pocasni krug’ (‘Marató familiar’, 1982), que té una mitjana esgarrifosa (9 en IMDB) després d’haver sigut votat per 14.000 usuaris.

Deixant arrere les xifres, el títol amb el qual arranca el cicle té l’encant de reunir, per primera vegada i única, un còmic incendiari com ho és Benoît Poelvoorde amb una gèlida Isabelle Huppert, una combinació explosiva que Anne Fontaine (‘Coco Chanel’) va imposar per a resoldre un guió mordaç, el recorregut emocional del qual haguera sigut improbable amb altres actors. I, per descomptat, inaugurar amb una pel•lícula situada en el món de l’art en un espai museístic tan acollidor com el que ofereix el Centre del Carme. Circumstància que es repeteix amb ‘Ich und Kaminski’ (‘Jo i Kaminski’, 2015), una visió vampírica que Wolfgang Becker (‘Goodbye, Lenin’) aboca sobre un crític que vol absorbir a l’últim bastió de la gran cultura, un alumne nonagenari de Matisse, amic personal de Picasso.

Mario Monicelli es preguntava per què Monica Vitti, una actriu amb tanta vis còmica, insistia en aquests personatges alienadors del cinema de Michelangelo Antonioni. ‘La ragazza amb la pistola’ (1968) contrastava la Sicília ancestral amb aquest Londres modern que el mateix Carlo di Palma havia fotografiat en ‘Blow-up’ (1966), territori i idioma que veia incapaç d’entendre i traduir aquest absurd italià anomenat ‘delicte d’honor’. Per més que es vegen embolicats per unes imatges en B/N, els personatges de ‘J’ai toujours rêve d’être un gangster’ (‘Sempre vaig somiar a ser un gàngster’, 2007) també es troben caducs perseguint metes, petjades i marcs criminals del segle passat. Tot el contrari que ‘Atak paniki’ (‘Atac de pànic’, 2017), que transcorre entre dues explosions físiques i morals que limiten aquest retrat de la Polònia que es mira el melic a punt de l’infart ara que és plenament capitalista i ha caigut presa de les xarxes socials i altres paranys i noves formes d’escapisme que ens impedeixen afrontar la realitat.

Centre del Carme Ciutat Vella

Calle Museu, 2
46003 Valencia