Captura de pantalla 2016-02-24 a las 11.09.30
Exposicions
Del mar 16/2 al dom 22/5 de 2016

(Ciutat Vella)
Entrada libre

La Universitat de València ret homenatge a la figura de Joaquín Michavila amb l’exposició Michavila: Geometria i Ecologia, una monogràfica que reuneix una selecció de 30 obres amb les quals el seu comissari, el professor Pascual Patuel, s’endinsa en els principals períodes de l’artista contemporani valencià: el geomètric (1968-1978) i el paisatgístic amb la sèrie d’‘El Llac’ (a partir de 1978). La mostra es pot visitar a la Sala Martínez Guerricabeitia de La Nau des de hui (inauguració a les 19 hores) fins al pròxim 22 de maig. Michavila: Geometria i Ecologia mostra els dos períodes de major transcendència en la trajectòria de l’artista valencià, tots dos al seu torn complementaris. “Encara que el període geomètric comprén tota la línia de l’abstracció geomètrica de Michavila, ell sempre va tindre una visió paisatgística d’aquesta obra. Va arribar un moment en què tot ho veia de manera geomètrica, fins i tot el paisatge; amb la qual cosa en aquesta obra trobem una premonició del que seria el paisatgisme posterior”, assenyala Patuel.
Joaquín Michavila pertany a una generació lluitadora, que nadava a contra corrent, immersa en un món plàstic realista i, sobretot, sorollista. Genovés, Andreu Alfaro, Salvador Soria, Vicente Castellano, l’escultor Bayarri, l’arquitecte Juan Estellés…, són alguns dels artistes que es van definir per la seua cerca incansable de la modernitat en un ambient encara huitcentista. Michavila, format a l’Escola de Belles Arts, vol superar aquesta barrera i es posa a l’avantguarda de les arts plàstiques valencianes a través de la fundació d’iniciatives grupals, com ara el Grupo Los Siete (1949-1954) –abans va ser membre del Grupo Zeta–; el Grupo Parpalló (1956-1961), liderat per Vicente Aguilera Cerni; el Moviment Artístic del Mediterrani (1956-1961); o el Grupo Antes del Arte (1968-1969), vinculat a l’art òptic i cinètic. “Ell va estar en primera línia i no era còmode; aquells artistes eren vituperats, injuriats, i es van haver d’enfrontar a una crítica veritablement destructiva a tot arreu, especialment, en la premsa dels anys 50”, apunta Patuel. Si bé és cert que Joaquín Michavila comença a pintar en els anys 40 donant els seus primers passos dins del context postimpressionista, no és fins a la dècada dels 70 quan aconsegueix el seu període àlgid en l’abstracció geomètrica, un llenguatge ja molt investigat en aquells dies, molt codificat a nivell internacional, però que el valencià incorpora i adapta a la idiosincràsia local amb una forma especial de veure el Mediterrani, a força de llum i colorit enèrgic a través de taronges i blaves. “Aquesta és la gran particularitat de la geometria de Michavila”, afirma el professor i comissari. Una obra particular que, segons indica Pascual Patuel, enllaça amb la producció dels grans representants internacionals d’aquest període: Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Theo van Doesburg o els constructivistes russos.

Ciutat Vella