web_post-u
Música
Sábado 10/7 de 2021   22.00
Pl. Ajuntament de València
València (Ciutat Vella)
Entrada libre

Llança una moneda a l’aire. Si ix cara, et toquen Los Hermanos Cubero d’Errantes Telúricos: expansius, curiosos i orgullosa- ment impurs. Si ix creu, et toquen els de Proyecto Toribio: recollits, clàssics i orgullosament purs. En qualsevol cas, siga com siga la cara que t’haja eixit, no oblides que sempre es tracta de la mateixa moneda: la que Enrique i Roberto Cubero ja van encunyar en 2010 quan van començar la seua carrera demostrant que, en qüestions de folklore, la tradició i la modernitat són el mateix. Existeix la temptació de considerar que aquest llançament de dos discos en un, cadascun amb el seu títol, és una suma de dos àlbums diferents. I sí. Però també no. Errantes Telúricos, per descomptat, és un projecte que surt cap a fora i cada cançó inclou una col·laboració amb un artista convidat (no un featuring amb finalitats mediàtiques tan habitual en els nostres dies, no: una col·laboració real i orgànica) que prové d’un estil no especialment folk: Amaia del pop, Grup d’Experts Solynieve y Josele Santiago del rock, Rocío Márquez del flamenc, Hendrik Röver i Els Mítics GT’s del blues, Christina Rosenvinge, Rodrigo Cuevas, Nacho Vegas i Carmen París de la cançó d’autor i Llaura Malikian de la clàssica. Però tots ells, s’amalgamen amb Los Hermanos Cubero per a explorar la dimensió folklòrica dels respectius gèneres dels quals provenen. Quines millors guies per a acompanyar-los de la mà per les meravelles de la música d’arrel que Enrique i Roberto.

Perquè Errantes Telúricos no és el disc dels nostres germans favorits visitant altres estils, sinó el disc de representants d’altres estils convidats a trepitjar el terreny Cubero. Que Errantes Telúricos siga una casa de portes obertes, no significa que en Proyecto Toribio estiguen tancades. Ben al contrari: també és un projecte de col·laboracions. Blanca Altable, Jaime del Blanc, Diego Galaz, Paula Gómez, Begoña Riobó, Javier Román “El Niñu”, María San Miguel i Agueda Sastre s’uneixen a Los Hermanos Cubero per a celebrar, reivindicar i dur al present el cançoner del mestre del violí “jotero” Toribio de l’Olmo. Encara que es tracta de cançons que porten anys injustament oblidades, Proyecto Toribio tampoc és un exercici d’estil arcaic: la bellesa pristina d’aquests instrumentals és la mateixa en el S. XX que en el S. XXI. Potser fins i tot és més bellesa ara: per insòlita, per genuïna, per contrast amb els seus voltants sonors. Mirant cap a fora o mirant cap a dins, Los Hermanos Cubero continuen sent un dels grups més lliurepensadors de la música espanyola, siga folk o siga el que siga.

___________________________________________________________________________________

Hom diu que no hi ha peça de dansa o música que es considere conclosa si no es presenta davant un públic, en viu i en directe; així mateix, sense l’experiència atorgada per la interacció amb persones oients o espectadores —siguen coneixedores o profanes d’allò que veuen o escolten— sembla que la creació de passos, sons, i les seues múltiples combinacions en un format escènic no acaba de completar-se, i es bada ineludiblement el sentit de l’obra artística viva. Amb la tornada dels públics als espectacles en viu —encara de manera controlada, això sí— es torna a l’artesania de les relacions humanes, front a la tecnologia dels encontres virtuals, i la gent creadora que regala la seua música o el seu ball, una vegada restituït el vell contacte amb el públic, recupera el pas de les cantades i promou la màgia com el rent que fa pujar el pa. El Polirítmia d’enguany ha resolt acomiadar definitivament la distopia pandèmica dels últims mesos —esperem que siga amb èxit—, i naix com un remei per als sentits i delers vitals, amb un beuratge d’escolta, atenció, oferiment i comprensió amalgamat de cants hipnòtics, acordions diatònics, maqams, tamborins i mandolines.

La deriva sonora dels concerts programats en aquesta edició descriu un trajecte que va d’Ibèria, els Balcans, o l’Anatòlia, fins a la Gascunya i l’Occitània-Massís Septentrional. I a la fresqueta de les nits de juliol a València, quan s’escolten els primers acords a l’escenari de la Plaça de l’Ajuntament, reviurem de bell nou el plaer de la música i la dansa en viu, assaborint l’experiència plaent de la diversitat cultural que ens envolta, la nostrada i les foranies, en una càpsula de l’espai-temps anomenada escenari que ens retorna al gust per viure, compartir, i fer palès el mestissatge de les músiques d’arrel, intrínsecament contemporani per crític, amb la seua perenne discussió entre l’autenticitat i l’alteritat. Reivindiquem-nos-en mestissos i mestisses, estem vius! I a més… A qui no li agrada la muiñeira fusió de Xisco Feijóo, les polifonies banyades de festa de Carraixet, la presència i virtuosisme dels nostres Apa o Carles Dénia, els cants occitans adobats de tambors de San Salvador, la muixeranga acompanyada d’un llaüt àrab que proposa Aljub, les músiques de ball gascones de Laüsa, les jotes bluegrass de Los Hermanos Cubero, la barreja de fandangos i melodies cèltiques i bretones de Sons d’Embat, el clarinet turc d’Oscar Antolí, el repàs en clau valenciana al repertori grec, italià o palestí de Musicants o les cançons del Kurdistan d’Eléonore Fourniau?

Per acabar la festa, arrodonim el programa amb un seguit de conferències, tallers i cursos a distància, dirigits al professorat i professionals de la música durant tot el mes de juliol, amb ponents valencians, estatals i internacionals que fan, si més no, encara més profitosa i necessària la fórmula Polirítmia per gaudir i aprendre a l’ensems, mitjançant l’art, a entendre la complexitat vital en què ens trobem immersos.

Pl. Ajuntament de València Ciutat Vella

Pl. Ajuntament de València
46002 València