Eva Yerbabuena recorre de nou a la dualitat com a forma expressiva però, sobretot, reflexiva. Endinsant-se en dos forces fonamentalment oposades i complementàries, però interconnectades, la ballaora i coreògrafa s’abalança sobre una màxima cada vegada més present en les seues creacions: res existix en estat pur ni tampoc en absoluta quietud. Per això en este, el seu denové espectacle, es mou entre la rigidesa més absoluta i la rotunda flexibilitat, entre la quietud i el moviment, la llum i la foscor, entre cant i ball, classicisme i avantguarda, artesania i tecnologia… per a replantejar-se el que ja creia absolut i inamovible.
Per això rebutja la modernitat per a submergir-se en ella.
Per això calciga estructures per a posar-les en valor.
Per això la rigidesa muta i es fa flexible.
Per això és Eva Yerbabuena i, amb ella, la foscor pot brillar.
