Vulcano, la història d’una família que intenta salvar-se d’un trauma passat, l’incendi que va succeir en l’edifici en el qual vivia i del qual encara no es coneixen les causes reals. L’arribada inesperada d’una documentalista i el seu interés pel relat familiar generarà un canvi substancial en vincle entre ells. La mirada d’este personatge extern alterarà l’orde domèstic, provocant en la resta de personatges una competència per acaparar el protagonisme. Què succeïx quan una confessió íntima es convertix en representació, en reclam? Tenen més valor les nostres experiències quan formen part d’un relat, quan algú ens mira? A on està la frontera entre l’interés genuí pel dolor alié i el morbo? En quina mesura estem disposats a instrumentalitzar el nostre sofriment per a deixar de ser invisibles?
