La TXALAPARTA sona a partir dels colps que van produint els que la percuten però, una vegada conclòs l’acte de tocar, cap és amo del que ha sonat; no es pot agarrar, la seua naturalesa desafia la fixació, el colp es convertix en una cosa alliberadora que muta l’ànima del qual treballa. L’escolta i la percepció del propi cos es tornen més profundes, es convertixen en vol. És la multiplicació de les potències de l’acció; és l’evidència d’eixa pasterada de matèries diverses que som. Set intèrprets desenrotllen esta dansa en l’espai emocional que proposa el diàleg entre la dansa d’arrel i una visió contemporània cap a ella. Un ritme que naix de la terra que percute en el present i plou en forma de veu, sobre els cossos construïts entre la memòria i el futur.
KUKAI DANTZA
