Tant Ernesto Casero com Santiago Talavera han posat en relleu l’estat de coses a través d’una obra que es vol radicalment crítica. No és per a menys: res ens sembla més urgent que situar-nos de cara a una realitat cada dia més apressant per denunciar la deriva catastròfica del planeta (mediambiental, sí, però també de caràcter tecnològic en societats que tendeixen a l’autocràcia).
Ernesto Casero fa anys que dóna compte de la desaparició de múltiples espècies biològiques. Ho fa des del dibuix, una eina que li ha permés apropiar-se de la natura amb una particular poètica que se serveix del buit, de l’absència, de les siluetes en blanc. En aquesta mostra podem comprovar aquest mode de fer seu a través de peces com Con lo que queda (2025), un dibuix sobre paper al qual la figura sembla diluir-se a l’espai. O en la sèrie de collages fotogràfics titulada Protección de testigos; en cadascun d’ells, Casero ha intervingut amb l’ajuda d’un cúter per posar en relleu el perill en què cadascuna de les espècies representades es troba. Finalment, un gran mapamundi dibuixat sobre el propi mur (True Crime) torna a adonar-nos d’un bon nombre d’espècies extintes.
Santiago Talavera, per la seua banda, haurà indagat així mateix in extenso sobre els efectes del capitalisme –això és, sobre la devastació lligada a ell– i la possibilitat de transcendir- los a través del dibuix, la pintura o la instal·lació. El seu mode de representar, molt minuciós, posa en relleu el paisatge que deixa l’ésser humà, però sense aquest; o per dir millor, amb ell, però fora de l’espai representat. Tracta, doncs, de mostrar-nos on podríem arribar si insistim en el nostre insensat mode de vida (aquell American way of life que va satiritzar Josep Renau), però convidant-nos a rectificar. Com més aviat millor.
El nexe d’unió entre tots dos artistes passa, doncs, per l’assumpció de la problemàtica que hem exposat (una cosa no tan evident, donada la negació que en fa l’actualment poderosa extrema dreta política), però també per la recuperació d’una certa utopia en un temps paradoxalment post utòpic. A això cal afegir que comptem amb un major interés i un nombre més gran d’eines per dotar-nos de solucions en relació a la catàstrofe mediambiental que s’acosta. D’aquesta manera, comprovem com d’ambdues propostes sorgeix l’esperança d’aturar la catàstrofe.
