La tragèdia amorosa de l’anomenada Reina verge naixia en temps de pesta, guerres i fronteres tan difuses com perilloses; i pèrdues irreparables. Donizetti, vidu en dates recents, bolca les seues tristes energies en la composició d’esta òpera. Roberto Devereux anticipa aspectes del nou melodrama romàntic de segona època, menys belcantista alhora que fèrriament apegat als modes bàsics d’este estil; i serà model del Verdi jove, enèrgic i d’àgil dramatúrgia.
La reina crepuscular que Donizetti retrata en esta òpera és fidel exemple del que s’ha dit: dona imperiosa més enllà del seu rang reial, aliena a la llàgrima fàcil; psicològica i irònica, abandonada a sentiments cantats en líriques espirals de notes que corren pel perillós límit de l’engany, per a mostrar tota la seua violència cantada en intervals de vertigen; dona que mostra amor i domini en evocació gairebé freudiana que apunten a l’horitzó de la Lady Macbeth verdiana.
