En col·laboració amb la Mostra de València, La Filmoteca recupera el cicle dedicat a la cineasta Nadia El Fani en l’última edició del festival que, malauradament, va haver de suspendre’s a causa de les conseqüències de la DANA del 29 d’octubre. Reproduïm a continuació el text que va escriure Eduardo Guillot per al catàleg de la Mostra:
«La retrospectiva és la més extensa que se li ha dedicat fins ara a la francotunisiana Nadia El Fani a Espanya, la qual cosa permet comprovar la coherència d’una obra que s’ha desenvolupat sempre contra corrent, superant les dificultats a les quals s’enfronta una artista per a qui cada pel·lícula és un desafiament.
Amb l’objectiu de preservar la seua independència, va crear Z’Yeux Nois Movies, la seua pròpia productora, i va debutar en 1990 amb un curtmetratge titulat Pour le plaisir que era tota una declaració de principis i definia un dels temes que travessa i definix tota la seua filmografia: la concepció del cos com a subjecte polític. Transgressor i subversiu en el context del cine tunisià, duia un pas més enllà qüestions com ara el desig o la llibertat d’elecció sexual, posant el cos en el centre del debat.
Té, doncs, tot el sentit que no tarde a utilitzar el seu propi cos per a posar-lo davant de la càmera. Inicialment, dins de les coordenades del documental performatiu, com succeïx en Ouled Lénine, on entrevista el seu pare, un dels fundadors del Partit Comunista Tunisià (PCT). Nadia El Fani torna a exposar el seu cos en Laïcité Inch’Allah! per a recórrer els carrers de Tunísia i posar al descobert la hipocresia d’una societat estenallada per la religió. La pel·lícula va ser objecte de persecució i la va guanyar amenaces de mort. En eixe moment, deixa de ser un vehicle transmissor dels testimonis aliens per a posar-se en el centre de relat. I així naix Même pas mal, un film en col·laboració amb Alina Isabel Pérez que presenta un cos doblement assetjat: d’una banda, Laïcité Inch’Allach! l’ha convertida en blanc de la ira dels fonamentalistes islàmics; d’una altra, descobrix que té càncer i decidix documentar també les conseqüències de la malaltia i el seu tractament. És, doncs, absolutament coherent que el seu següent projecte, realitzat amb Caroline Fourest, pose la vista en Femen. El títol del film no deixa lloc a dubtes: Nos seins, nos armes (“els nostres pits, les nostres armes”).
Encara que en 2003 va realitzar Bedwin Hacker, un techno-thriller d’autoria que no renuncia a la dimensió política, Nadia El Fani sembla abocada a utilitzar el documental com a mitjà d’expressió ideal per a transmetre les seues preocupacions. El seu, si es vol, és un cine de guerrilla, producte de la urgència, de la necessitat d’intervindre en la societat, i la seua capacitat de testimoniar, certificar i deixar registre del present és inqüestionable. Ho deia Serge Toubiana, director de la Cinemathèque Française, en Ouled Lénine, en referència a la història del PCT: “No existix res sobre este tema”. Ara sí, perquè ho ha fet Nadia El Fani.»
18.02.25 DIMARTS / 18.00 h
Laïcite Inch’Allah!
NADIA EL FANI. França, Tunísia. 2011. VOS CASTELLÀ. Color. 72′. Digital HD.
A l’agost de 2010, en ple Ramadà i malgrat la censura, Nadia El Fani mostra una Tunísia oberta, on podria ser possible una Constitució laica.
