LA ODISEA DE AQUELLAS VIDAS parla de la immigració. Si les dos Odissees anteriors parlaven dels viatges, d’aquells éssers humans que són forçats a viatjar a la guerra i es queden en les cunetes, en esta Odissea, sobretot, parlem d’aquelles persones que han iniciat el seu camí desesperat de migració a la recerca d’una millor vida. Parlem en concret, i com a escena que nodrix tot el text i tota la poètica del relat, de les persones migrants que han de passar pel desert de Tunísia. Parlem del drama de Fati i Marie, una mare i una filla que van morir creuant el desert de Tunísia buscant una vida millor. Mare i filla de 30 i 6 anys respectivament. La seua mort li posa nom a l’infern que estan vivint centenars de migrants llançats per l’exèrcit de Tunísia a este terrible desert fronterer amb Líbia, on, amb temperatures de 50 graus, és impossible sobreviure sense refugi, menjar i sense aigua. L’obra recorre el cos de la dona i la filla, i este recorregut ens porta a altres milers de cossos que deambulen per diferents camins desnonats, perduts i desolats.
El text de La Odisea de aquellas vidas és un text escrit a huit mans: Iria Márquez, Jacobo Pallarés, Carla Zúñiga y Ignacio Tamagno.
