Quatre portes tinc a ca meva,
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu, l’altra per la bona gent,
la tercera per la mort, que la tancarà el meu temps
l’última me la guarde a mi, que es un trosset de cel.
Una esperança entre els dits, que ens fa treballar de valent. En aquell lloc tan proper, un somni tan present. Un escenari que no es veu al primer colp d’ull. La gent puja i baixa. S’il.lusiona, s’enganxa al passa’t o es desespera pel futur. Allà darrere, on s’amaguen els somnis trencats i les esperances persistents, espera la vida que mai he, viscut. Un cicle que ens atrapa, resistint l’embat dels anys, mentre la pols es va acumulant a cada racó. On els enemics de cadascú, seràn la gent de sa casa.
Al temps, no es pot sobreviure.
