Els ocells migradors canvien de lloc per a assegurar la vida de les seues cries, pel principi més essencial de la vida, la pervivència, l’aliment propi i el dels seus. De la mateixa manera, les persones emigren per pura necessitat, per pura pobresa. No obstant això, la riquesa produeix per excés altres ocells migradors que viatgen per l’ambició desmesurada, per pura cobdícia, convertint-se en una espècie d’exiliats econòmics de tristes i ridícules figures. L’aporofòbia és el vertader racisme del capitalisme, però eixe mateix capitalisme condemna a gàbies d’or a alguns dels més insignes en l’ordre social.
Els diners, vertader déu del món, dicten una realitat cruel, tirànica, deshumanitzada, que tracta pitjor a les persones que a qualsevol ocell migrador, als quals protegeix i dels quals celebra la seua diversitat. Es tracta d’una realitat aclaparadora, impossible de revertir, però injusta, terriblement injusta si ens importa la humanitat. La utopia és acabar amb l’aporofòbia i que decaiguen les fronteres també per a les persones.
