Com ballaries si no escoltares? En escena, una ballarina travessa tres universos: la vibració que recorre el cos, els records que es desdibuixen i el retorn a la infància, al joc i a la il·lusió. Este solo de dansa explora noves maneres d’escoltar, percebre i comunicar-nos. Una proposta accessible per a persones sordes que transforma la dansa flamenca en un camí per a despertar emocions, recuperar la memòria i tornar a imaginar.
Irene de la Rosa és creadora, balladora i docent valenciana, graduada en Dansa Espanyola, Dret, ADE, Pedagogia de la Dansa, i màster en Gestió Cultural. Dirigix la seua pròpia companyia i desenrotlla el seu treball des del flamenc contemporani, en diàleg amb la dansa contemporània i la creació interdisciplinària. La seua investigació explora nous llenguatges escènics entorn del cos, la memòria i la identitat, amb especial atenció a l’accessibilitat, la mediació cultural i la creació de nous públics.
Antoñita naix d’una necessitat personal: retrobar-me, acceptar les meues circumstàncies i tornar a somiar. El procés va començar amb Vibrar i una pregunta: com ballaries si no pogueres escoltar? En investigar la vibració com a forma de presència, comunicació i escolta, i gràcies al treball amb el col·lectiu de persones sordes de FESORD, vaig comprendre que escoltar no pertany únicament a cau d’orella i que existixen altres camins per a arribar al moviment.
D’eixa vibració van començar a sorgir records, com a sons llunyans que s’amaguen quan intente aconseguir-los. En realitat, eren no-records, forats negres en la memòria. Em recorde que no recorde. No teniu la sensació que uns certs records marxen? Ens abandonen?
D’ací naix La Múa, un viatge per a travessar la tristesa que provoquen aquells records que la nostra ment creu haver oblidat.
I, des de la foscor, va reaparéixer la xiqueta que ballava per a jugar, imaginar i comprendre el món. El que semblava un final es va convertir en un nou començament. Per a mi, Antoñita és un camí per a recordar d’on vinc, recuperar les meues il·lusions i mirar cap al futur des d’un altre lloc. Espere que el públic trobe també un espai per a reconéixer-se, somiar i preguntar-se: a què jugaves de xicoteta?
Irene de la Rosa
