Perquè si girem un poc el coll, la forma i la proposta estètica es metamorfosegen per a esdevindre un cant a l’estructura mesurada, a la solidesa que empara el forat i protegeix la peça que desencadena totes les certeses: A mesa das mazás. Amb ecos de Vkhutemas, l’escola de disseny que pol·linitza les avantguardes russes i allarga la vista cap a l’art industrial, l’objecte que inspira i respira en l’obra, després de passar pel modelatge en fang i el vidratge d’un exquisit ceramista, va ser ideat com a prototip. El contrast de textures i de materials, un altre dels traços de Bernardo Tejeda, respon a la variació interminable d’artefactes amb què indaga un resultat que necessitem tocar per a poder pensar-lo.
Obrir les ales de tots els sentits per a acostar-nos amb pas mesurat al fragment, a aquest lloc que exhibeix les seues costures, allà on batega el moviment d’enllaçar les cordes multiformes per a fer que l’esfera es contraga en ritual de castic, de foscor i de ris, en el trànsit pel qual va passar el cos i el temps, aquestes són peces que condensen una poètica del misteri que la intimitat de tota obra reclama. La sèrie forma part d’una elaboració transversal i multisensorial, el foc i el greix, tocada per aquesta trobada que es produeix en el territori de la percepció i que, a falta d’una altra denominació, ens acostumem a anomenar atmosfera. T’envolta, però no la posseeixes; resulta pròxima, però s’esvaeix. Tot ens va portant a un xaman contemporani i el seu ritual sanador mediat per objectes, per formes que es tanquen i s’expandeixen alhora, que deixen un rastre indefinit.
En eixir de la sala, estic segura que perdre la por és, simplement, deixar els braços solts. Acabem de formar part, gràcies a l’art, d’un esdeveniment.
Margarita Ledo Andión
