Xisco Mensua completo
Exposicions
Del lun 29/5 al dom 17/9 de 2017
La Nau
Valencia (Ciutat Vella)
Entrada libre
Davant la proposta generosa, però una miqueta precipitada, de muntar una exposició a la Sala Martínez Guerricabeitia, situada a la vella Universitat de València, de seguida vaig pensar en el políptic No Return que tenen en la col·lecció d’art Guerricabeitia, vaig decidir que seria el punt de partida i que donaria títol a la mostra. També em vaig fixar en la forma de la sala d’exposicions com a guia per a articular l’exposició.
No Return, sense tornada , amb la seua evocació de la irreversibilitat del temps,  d’una banda,  i de la pertorbadora frontera dels éssers vius, d’una altra. Em vaig adonar de la ironia que representa posar el títol en anglès, idioma que pràcticament desconec, per a “parlar” sobre allò que no s’acaba mai de saber, la impossibilitat de dilucidar alguna cosa sobre el voluble temps i la intolerable mort.
En observar els tres espais, un quasi doble, que marquen la fisonomia de la sala, vaig imaginar que una peça guiara cadascun d’aquests. Així,  el primer espai, el dominaria el políptic Noviembre, que és de caràcter autobiogràfic i que gira al voltant d’una casa i el seu entorn, el dia a dia, la domesticitat. Vaig buscar obres que l’acompanyaren, les representacions d’un rellotge, un llit, un objecte decoratiu, uns collages a partir d’un luctuós esdeveniment familiar, una cita. Sembla que alguna cosa relacionada amb l’absència es juga ací.
El segon espai, el presideix l’esmentat No Return i versaria sobre la mort i el temps a través d’al·lusions i citacions de la nostra cultura; de fet, el políptic No Return es forma a força de còpies de fotogrames d’un cinema que ja no tornarà. L’acompanyen obres diverses: en una es veu Glenn Gould al piano en una sala d’enregistraments; en unes altres, el que  podria ser la il·lustració d’un poema breu d’Ezra Pound, una breu menció a Ad Reinhardt, una coberta d’un bell i impossible llibre de Jankélévitch, una portada antiga del Rèquiem de Mozart, Ophelia.
Finalment, el tercer espai, el marca el políptic Collioure-Portbou, que planteja la simetria de les morts d’Antonio Machado i Walter Benjamin i obri un capítol que es podria anomenar Geografia i Història, en el qual també es troba la paraula exili, la làpida commemorativa de Walter Benjamin al cementeri de Portbou, l’arrancada de Mnemosyne de Hölderlin, una taula amb materials usats per a la producció de les peces de l’exposició, unes notes i reflexions a la manera d’un diari, un paisatge.
Tot plegat, i qualsevol altra cosa, es pot dir. Altres podrien escriure que ací es mostra un art híbrid que aborda les relacions més o menys esquives entre paraula i imatge, o sobre el relat que es forma amb la successió i la juxtaposició d’imatges, la seua incerta sintaxi. Alguns interpretaran i hi abocaran la seua xarxa psicoanalítica, i encara uns altres veuran l’oportunitat de posar en pràctica la seua simpàtica xarlataneria desconstructiva.
Però si hi haguera res que valga la pena, pertanyeria a les emocions i intensitats que són pròpies de l’art, i que les fabrica cadascun segons el seu bagatge, la seua visió i el seu esperit crític en entrar en contacte amb els artefactes que els artistes posen en circulació.

La Nau Ciutat Vella

Universitat, 2
46002 Valencia